De seguida, però, ha d'interrompre'n la composició pel bombardeig i consegüent ocupació militar de Viena per part de l'exèrcit de Napoleó. Durant uns mesos Beethoven es va dedicar a escriure diferents cadències per als seus concerts anteriors i, quan la situació política i militar es va calmar, va poder enllestir definitivament aquest Concert núm. 5. Així i tot, l'estat d'ànim de l'autor estava sota mínims i la data de l'estrena es va fer esperar.
En aquesta època escriu: “Quina vida més turmentada m'envolta, plena només de tambors, canons, soldats, desgràcies de tota mena...”. Igualment, aquest moment coincideix amb el de la seva retirada com a concertista degut als problemes de sordesa (tenia només 40 anys), raó per la que no escriurà cap més concert per a piano.
“Quina vida més turmentada m'envolta, plena només de tambors, canons, soldats, desgràcies de tota mena...”Finalment, l'estrena se celebrà al Gewandhaus de Leipzig el maig de 1811. Una publicació (Allegemeinen Musikalischen Zeitung) s'hi referia amb aquestes paraules: “Es va interpretar un nou concert de Beethoven per a pianoforte, en Mi bemoll, que sens dubte és el més original i fantàstic i efectista, però també el més difícil de tots els existents. (...) Tenint en compte que tots els components de l'orquestra el van tocar amb un gran interès a causa de la seva profunda admiració envers l'autor i, per tant, es van compenetrar magníficament amb l'obra i el solista, no ens poden estranyar gens les entusiastes ovacions del nostre nombrós públic que no podia limitar-se a les habituals manifestacions de satisfacció”.
“Es va interpretar un nou concert de Beethoven per a pianoforte, en Mi bemoll, que sens dubte és el més original i fantàstic i efectista, però també el més difícil de tots els existents.Aquesta obra trenca definitivament amb la concepció de concert virtuosístic de saló per a audicions privades de la noblesa. Es tracta d'un concert enorme —gairebé es tracta d'una simfonia amb piano, de prop de 40 minuts— que, per a ser interpretat, requereix d'un piano “modern” que afronta una escriptura de caràcter simfònic, una orquestra sense retallar per poder parlar d'igual a igual amb la potència de l'instrument solista i, lògicament, una sala de concert de dimensions notables on l'espectador de la darrera fila també podrà captar la grandiositat de l'obra.
Beethoven utilitza aquest concert com una forma més d'expresió personal, independentment dels gustos i expectatives del públic. El sobrenom d'“Emperador” li va ser atorgat per la solemnitat i l'alè noble que inspira, encara que Beethoven mai va autoritzar als seus editors a publicar-lo amb aquest nom, no fos cas que es confongués amb un suposat homenatge a Napoleó: en tot cas els autoritzava a posar-hi “Gran concert”.
El sobrenom d'“Emperador” li va ser atorgat per la solemnitat i l'alè noble que inspira, encara que Beethoven mai va autoritzar als seus editors a publicar-lo amb aquest nom...
Text: David Puertas
Edició: Cristina Aymerich
Fotografies: Horace Vernet, Public domain, via Wikimedia Commons: La Batalla de Wagram 1809
