Jordi Piccorelli és el director convidat de la Simfònica Sant Cugat en aquest gran concert del mes d'octubre, primer de la temporada. Fem un Rèquiem per Tots Sants.

El director ens explica què sentirem al concert :

Primera Part: Serenata Nº2 de Johannes Brahms

Una serenata és una peça que té essencialment un caràcter lleuger, sense cap pretensió de ser una música profunda, transcendental, amb una funció simple, diguem-ne per passar una bona estona.

No és així, però, en el cas de les serenates de Brahms.

Per explicar-ho millor cal retrocedir en el temps fins arribar a un joveníssim Brahms de 20 anys, que va ser presentat davant de dues grans celebritats de la música: Robert Schumann i la seva esposa i grandíssima pianista Clara Wieck. Robert Schumann va quedar veritablement impressionat de la capacitat de Brahms com a intèrpret de piano i com a compositor, i va vaticinar: “Ha arribat un home del qual podem esperar tot tipus de meravelles. El seu nom és Johannes Brahms”.

Brahms va respondre els elogis públics que li havia fet Schumann amb una carta privada carregada de preocupació i extrema humilitat. “L’elogi que ha fet obertament ha excitat les expectatives del públic fins al punt que no sé com puc apropar-me a complir-les”, i també: “Per sobre de tot, m’indueix a ser extremadament caut en la selecció de les obres per ser publicades. Per descomptat, entengui que m’esforço amb totes les meves forces per causar-li la menor de les vergonyes possibles”.

Aquesta prudència va acompanyar Brahms tota la seva vida, i la seva primera simfonia va estar gestant-se durant vint anys, a fi de poder acomplir amb les expectatives que ell mateix s’havia imposat com a artista i compositor. No és en va que volgués llevar càrrega de peces transcendentals i magnes a les seves primeres obres simfòniques: les dues serenates per a orquestra. D’aquesta manera, amb el nom de l’obra es descarregava del compromís i de les autoexigències que el propi Brahms havia adquirit amb els seu amic Schumann.

No obstant això, les serenates de Brahms no són pròpiament unes serenates, sinó que podríem dir que són unes proto-simfonies, sobretot la segona en La major, que és la que presentem en aquest concert. Són obres en les que podem trobar les característiques més essencials de la música simfònica de Brahms: unes melodies ben travades, un joc rítmic que combina diferents figuracions binàries i ternàries simultàniament, una estructura sòlida i ben proporcionada i una durada i magnitud prou llarga, sense arribar a ser digna d’una simfonia de mitjans del s.XIX, però d’unes dimensions notables, car la serenata dura gairebé trenta minuts. Trenta minuts de música pura i de pura música.


    


Segona Part: El Rèquiem de Gabriel Fauré

Fauré, que era fill d’un funcionari del sistema d’ensenyament francès, va ser educat en una escola laica i sota els ideals liberals i agnòstics del krausisme. En el vessant musical va ser deixeble de C. Saint-Saëns, amb qui va establir una estreta relació d’amistat; va esdevenir el seu mentor: va ser el mateix Camille Saint-Saëns qui el va ajudar a trobar, primer la plaça d’organista a l’església de Sant Salvador de Rennes i, posteriorment, la plaça de mestre de capella de l’església de La Madeleine de París, l’any 1877. Va ser durant els anys de mestre de capella que Fauré va desenvolupar la seva faceta com a organista i compositor i, en contra de les seves conviccions agnòstiques, va escriure pràcticament totes les seves obres al servei de les celebracions litúrgiques.

L’única obra de caràcter religiós que Fauré va escriure sense cap finalitat litúrgica fou el Rèquiem. Va ser compost durant el 1887 en la seva primera versió per a cor i orgue i en posterioritat a la mort del seu pare (1886). L’any següent va perdre la mare (1888) i va ser quan va fer una orquestració del Rèquiem, que és la que presentem en el proper concert de l’Orquestra.


El Rèquiem de Gabriel Fauré, des del meu punt de vista, és un rèquiem que parteix d’una mirada humana de la mort, sense estridències ni grans efectes sonors, carregat d’una gran espiritualitat no transcendental ni mística, i que s’allunya dels preceptius punts de vista del judici final i del Déu castigador dels Dies Irae. Tanmateix és un rèquiem simbòlic, que dibuixa un moviment ascendent que passa de la foscor a la llum, per diverses tonalitats des del re m, que pot representar la vida terrenal, fins a la tonalitat final que és Re M. És un rèquiem que es va alleugerint fins arribar al darrer moviment, In paradisum, en què sembla que sigui el propi Fauré qui troba la pau i el repòs de la mort dels seus propis pares.