Descarega't el programa de mà en pdf.

PROGRAMA

Maurice Ravel (1875-1937)

Pavane pour une infante défunte

Concert per a piano i orquestra en SolM, M.8

    I.   Allegramente
    II.  Adagio assai
    III. Presto

Johannes Brahms (1833-1897)

Simfonia núm 1 en Do menor, op. 68

    I.   Un poco sostenuto
    II.  Andante sostenuto
    III. Un poco allegretto e grazioso
    IV. Adagio - Piu andante - Allegro no troppo, ma con brio - Piu allegro


Orquestra Simfònica Sant Cugat

Vincent Larderet, piano
Salvador Brotons, director


Ravel va compondre poques obres, però totes elles són obres mestres. La més coneguda és —de llarg— el Bolero, però potser la seva popularitat ha impedit que ens apropéssim a d’altres pàgines igualment brillants que han quedat amagades sota el ritme constant d’aquella. La Pavana per a una infanta difunta és una obra original per a piano de no gaire dificultat. Això va fer que Ravel l’escoltés molt sovint interpretada de forma mediocre per pianistes aficionats i va decidir instrumentar-la per a orquestra. Enganxa des del primer compàs pel seu rime pausat i una melodia intensa que va passant per diferents colors instrumentals. El Concert per a piano és l’última gran obra que va compondre. Ell mateix en va dirirgir l’estrena a París al gener de 1932 amb Marguerite Long com a solista. A part del virtuosisme del piano, l’obra destaca per la seva instrumentació, en una demosyració que el mestratge de Ravel en aquesta especialitat va ser indiscutible.

Brahms no gosava compondre una simfonia, aclaparat com estava després de les nou de Beethoven. Un cop complerts els 40, però, per fi s’hi va posar. Segons anunciava al seu editor: “Una hermosa simfonia ha quedat presa dels arbres d’aquesta l’illa” referint-se a l’illa de Rügen, al mar Bàltic, un paratge immers en la natura, rodejat de boscos i de mar, on s’havia retirat aquell estiu per acabar l’obra. Malgrat el desplegament d’energia que hi ha al llarg de la partitura, aquesta respira un caràcter més íntim i subjectiu que les de Beethoven. El tema musical que ha fet que alguns s’hi referissin com “la Desena de Beethoven” apareix al darrer moviment, quan s’inicia el tempo Allegro non troppo, que té un cert parentiu amb el tema de “l’Oda a l’alegria”. La Simfonia núm. 1 de Brahms va ser estrenada amb gran èxit el dia 4 de novembre de 1876 a Karlsrue.

David Puertas Esteve, divulgador musical