“Estima’l, estima’l veritablement, però no oblidis que ell va assolir la seva llibertat poètica després d’anys i anys de minuciós estudi, i lloa el seu inquiet poder moral. No cerquis extreure l’inusual, torna a les arrels de la creació, demostra el seu geni no només a través de la seva darrera simfonia (…), pots fer-ho igualment a través de la seva primera simfonia”

Són reflexions de Robert Schumann escrites l’any 1827 a propòsit d’escoltar la novena simfonia de Beethoven, només tres anys després de la seva composició. En aquestes paraules podem destriar la idea del compositor romàntic que està constantment a la recerca de la llibertat poètica, que Beethoven va trobar en les seves darreres composicions -com els darrers quartets núm 12-16, o la ja esmentada simfonia en re menor-. En aquest sentit podem extreure de les paraules de Schumann la gestació de la idea d’un Beethoven romàntic, d’un Beethoven que trenca amb el llenguatge clàssic, ja sigui en la sintàctica (forma) com en la semàntica (contingut).

Però no és així. La Simfonia núm 1 en Do M de L. van Beethoven sembla simple a primera vista, fins i tot massa simple si la comparem amb la seva darrera simfonia, i és, sense cap mena de dubte, una simfonia clàssica en la seva forma i contingut, plena de topois musicals, amb un girs musicals plens d’humor, de vegades plens de subtilitats i de vegades descarats, i d’una riquesa inaudita fins aleshores en el tractament de la paleta orquestral, sobretot pel que fa als instruments de vent. Però no va aportar res radicalment nou, si tenim en compte les creacions que el món havia admirat fins aquell moment.

Aquesta obra va suposar el debut d’un compositor en un gènere que li agradava, el gènere simfònic. Comença, com és habitual en les simfonies clàssiques, amb una introducció lenta (Adagio molto) tan habituals en les simfonies de Haydn, però per sorpresa amb un primer acord dissonant, de tensió, que en lloc de centrar la tonalitat principal (Do major) el que fa precisament és desubicar-nos i suggerir que la tonalitat principal és una altra (FaM) en una cadència perfecta. Com un mag que amb el seu joc de mans no ens mostra la carta sinó que desvia tota la nostra atenció vers al “lloc equivocat”. Aquest atreviment no és nou, malgrat que són molt pocs els precedents que hi ha a la història de la música.

Altres enginys carregats d’humor són, per exemple, l’acceleració del minuet -el tercer moviment de la simfonia, que no oblidem que era una dansa característica de la reialesa i de la aristocràcia-, que fa que en la seva deformació esdevingui una crítica en forma d’acudit caricaturesc de la classe social més alta: imagineu-vos com podrien ballar els reis i tota la cort un minuet revolucionat en el tempo, una mica com quan es posaven els discs de 33 rpm a 45 rpm. Vaja!, tot una despropòsit insultant.

La introducció en adagio del darrer moviment també és un altre dels elements suspensius que Beethoven explota magistralment en aquesta simfonia: construeix una escala de sol, afegint cada cop una nota més de l’escala de manera que cada cop assoleix un nou grau i la seva conseqüent suma de tensió que desemboca irremeiablement al moviment final allegro molto e vivace. Aquesta escala serà la que en moments del desenvolupament del darrer moviment esdevindrà un element explotat de forma que adquireix la condició de tema. Com pot esdevenir una simple escala musical un tema digne de ser desenvolupat? Heus ací l’humor subtil de Beethoven.

Com he dit és, en essència, una simfonia clàssica des de tots els punts de vista possibles, fortament ancorada en les coordenades de la vida musical vienesa, especialment des que les darreres simfonies de Mozart i les de Haydn havien colpejat el públic vienès, establint un cert estàndard que Beethoven utilitzarà com a model estructural. No hi hauria hagut una novena simfonia sense les anteriors, i la primera esdevé el primer graó de tot el procés compositiu de Beethoven a la cerca de la llibertat i de la veritat. Un dels comentaristes d’aquella època va observar: "Si ara només veiem l’urpa que presagia l’aparició del lleó, és perquè al lleó li semblà més savi no atacar encara”.

La simfonia s’estrenà en un concert públic organitzat en benefici seu, al Teatre Imperial de Viena el 2 d'abril de 1800. Fou dedicada al baró Gottfried van Swieten, director de la Biblioteca Imperial, amic íntim de Haydn i Mozart, i mesos després es tornà a presentar a la sala Gewandhaus de Leipzig.

L’inici del concert parteix de la cèlebre obertura per a l’obra de teatre que Goethe va escriure sobre el personatge d’Egmont. Aquesta obra teatral, amb un argument encara vigent avui en dia, posa en escena la història que narra el procés i la condemna a mort del comte d’Egmont per part del Tribunal de Tumults espanyol, i l’esforç del poble de Flandes amb l’heroi Egmont al capdavant per alliberar-se de l’opressió de Felip II i del Duc d’Alba.

Xavier Serrahima ens diu que “l’obra és, per damunt de tot, un cant a la llibertat; i, per tant, una crida contra la intolerància, la incomprensió, la injustícia, la intransigència i el totalitarisme espanyol. Contra els que ja al segle XVIII entenien pertinença com a submissió; compartir projecte nacional com a uniformitat i uniformització”, i cita a Goethe sobre el monarca Felip II “…És un rei que no fa per a nosaltres, per a la gent dels Països Baixos. Els nostres sobirans han d’ésser alegres i francs com nos, vivint i deixant que visqui tothom. Nosaltres no volem ésser ni menyspreats ni oprimits”; i també: “No s’estima més un poble ésser governat pels seus i a la seva manera, que no pas per estranys, que de bones a primeres sols procuren enriquir-se en el país a costa de tothom, que aporten regles i procediments estrangers i que exerceixen llur autoritat sense cordialitat ni simpatia?”.

Carles Rahola -que posteriorment va ser assassinat pel règim franquista l’any 1939- escrigué en ocasió del darrer concert de l’orquestra de Girona abans de la seva desaparició el 1937 en plena guerra civil espanyola: «L’art màgic de Beethoven, bategant de passió i humanitat, ens transportava als temps que foren i ens feia sentir, a través dels segles, la nostra solidaritat i la nostra germanor amb aquelles víctimes d’un sistema unitari i centralista imposat a sang i foc. De sobte, pensàrem que semblants fets podien reproduir-se a Catalunya i que nous Egmonts podien ésser immolats al centralisme, car en cada general feixista hi ha l’esperit d’aquell famós duc d’Alba».

El poeta i pensador vigatà Lluis Solà ens il·lumina amb una imatge poètica en què la llibertat esdevé la llum de l’alba. “La llibertat que en coacciona una altra és una llibertat injusta i injustificable. La llibertat justa s’exigeix respecte i comprensió. / La llibertat sempre auroreja i sempre vol ser l’aurora més incandescent”.

Jordi Piccorelli i López
Sant Antoni de Vilamajor, 12 octubre de 2020



FONTS:
1. Xavier Serrahima. Egmont, Johan Wolfgang Goethe. Cant a la llibertat.
   https://racodelaparaula.cat/2019/10/03/egmont-johan-wolfgang-goethe/#axzz6ZypSVvPY
2.Josep Pujol i Coll. Les cares de Beethoven. Apunts de música.
   http://www.revistadegirona.cat/rdg/recursos/2020/0320_023.pdf
3. Lluís Solà. Llibertat i sentit. Reflexions sobre la condició humana (1999-2016). p.510