Txaikovski es va casar per intentar silenciar una sospita que començava a estendre’s entre la societat moscovita. Corria el rumor que el famós compositor i professor del Conservatori de Moscou era homosexual.
El cert és que aquest fet el va fer patir moltíssim al llarg de la seva vida. Si ja ho posem prou difícil en la nostra societat actual, imaginem-nos com devia ser de complicat per Txaikovski sentir-se satisfet amb ell mateix en la societat moscovita de finals del segle XIX.
Al seu cap s’hi barrejava un fort complex d’Èdip (la seva adorada mare va morir de còlera quan ell tenia 14 anys), un
sentiment de culpabilitat irrefrenable, una dependència profundament fraternal de la seva germana (passava llargues temporades a casa d'ella quan estava deprimit), una extrema sensibilitat i una autoexigència fora del comú.
La qüestió és que el matrimoni amb Antonina Milukova va durar dos mesos i Txaikovski va fugir per instal·lar-se a la vil·la suïssa de Clarens. Allà va començar a escriure el que seria el seu segon concert per a piano, però el va posposar per donar prioritat al Concert per a violí.
Així, en un sol mes de l’any 1878, el concert va estar enllestit, gràcies a l’assessorament de Joseph (Yosif) Kotek, jove violinista i deixeble seu de composició al Conservatori de Moscou. El Concert per a violí i orquestra va ser inicialment dedicat al violinista hongarès Leopold Auer (1845-1930), però després, lleugerament modificat, el va dedicar al rus Adolf Brodsky (1851-1949) que el va estrenar a Viena l’any 1881. Sembla ser que la raó del rebuig per part d’Auer va ser la complexitat de la partitura que va qualificar d’impracticable.
Aquesta mateixa dificultat va ser la que va impedir que l’obra tingués més ressò en aquells moments. Amb el pas dels anys, però, el propi Auer es va convertir en el màxim difusor d’aquest concert fins que va aconseguir que fos obra de repertori obligat per a tots els violinistes. L’obra és, efectivament, molt difícil i d’un virtuosisme inimaginable per l’època (el crític Eduard Hanslick la va qualificar d’indecent).
Una de les raons d’aquesta complexitat potser cal buscar-la en el desconeixement que tenia l’autor de la tècnica del violí. El tractament que dona a aquest instrument en les seves obres orquestrals (en aquells moments ja havia escrit quatre simfonies) és molt acadèmic, però a l’hora d’escriure per a violí solista inventa una sèrie d’entrebancs, filigranes i arpegis impossibles que paradoxalment omplen d’atractiu aquesta obra, no solament per al qui escolta, sinó també per al qui la interpreta.
El primer moviment del concert és d’unes dimensions notables i és un exemple perfecte de com un bon compositor pot portar-nos a passejar per diferents indrets amb un únic tema presentant-lo ara amb el violí sol, ara amb l’orquestra a tutti, ara amb variacions virtuosístiques... Fins i tot en la cadència de lluïment apareixen esquitxos del tema, amb notes sobreagudes, dobles i triples cordes i arpegis impossibles.
El segon moviment presenta una melodia que sembla que no tingui final, explotant el registre mig del violí, el més expressiu, i enllaça amb el tercer moviment que presenta un tema àgil, rítmic i trepidant que contrasta amb un segon motiu més lligat i melòdic, però que també s’accelera i es confon amb el primer per conduir a un final brillant.
A la segona part del concert viatjarem cap a Dinamarca amb Carl Nielsen i la seva Simfonia núm. 3 anomenada l' “Espansiva”
Abans de ser reconegut com a compositor i director d’orquestra, Carl Nielsen es guanyava la vida com a violinista al Teatre Reial de Copenhaguen. També era intèrpret —com a aficionat— de diferents instruments de vent i aquest coneixement es nota en les seves composicions: els músics són els primers que gaudeixen tocant les seves obres perquè noten que cada particella (cada part instrumental) està escrita amb coneixement de causa, com si l’autor hagués fet un vestit a mida de cada instrument.
Nielsen és considerat el millor compositor danès de tots els temps, principalment per les sis simfonies que va compondre al llarg del primer quart del segle XX. La Tercera, la que avui ens ocupa, va ser estrenada a Copenhaguen sota la seva direcció l’any 1912 i aviat es va interpretar a diferents països europeus.
Es tracta d’una obra poderosa, intensa, de gran dramatisme. El primer moviment comença amb la indicació “allegro espansivo”, que dona el sobrenom a l’obra. El seu inici rítmic va sorprendre els propis músics durant els primers assaigs que van sentir com a poc a poc anava apareixent el tema principal en una mena de “vals còsmic” (en paraules del director finlandès Osmo Vänskä) i s’anava construint un moviment simfònic de gran volada. El segon moviment és d’un lirisme i un recolliment corprenedors (va sonar durant el funeral de Nielsen), i el tercer, en paraules del propi autor, “és com el batec del cor” i el darrer “un himne al treball i al gaudi saludable de la vida diària”.
Iniciarem el concert amb una estrena. Una obra de l'artista català Armand Grèbol.
El compositor barceloní Armand Grèbol compta en el seu catàleg amb més de 40 obres de diferents gèneres, des de peces per a piano sol fins a òperes. Al llarg de la seva carrera ha estat molt implicat en la promoció de la música contemporània des de càrrecs de responsabilitat en diferents institucions i la seva obra està sempre molt connectada amb el món quotidià.
Ninona, l’obra que avui estrena l’Orquestra Simfònica Sant Cugat va ser composta l’any 2004 quan la seva filla Laura —a qui està dedicada - tenia 8 anys.
Segons diu el mateix autor: “És la descripció dels sentiments que vaig viure fins a aquells moments des que ella tenia uns 2 anys: se’m va declarar una forta depressió, que de fet mai ha curat, i la meva vida es va tornar de dues cares: un infern que era la malaltia, i la felicitat en conviure amb la Ninona.
Cada dia la duia i l’anava a recollir a l’escola i després ens anàvem d’excursions i, gaudíem dels contes, ja que la meva feina ho permetia. Des de llavors, la meva vida ha estat més suportable: gràcies a la Teresa (la meva muller) i a la Laura (Ninona), dues persones meravelloses.”
A la presentació de la partitura, Armand Grèbol ha escrit aquest text:
Cada matí quan viure em supera,
Quan les raons es tornen fosques,
Quan llevar-se és una feina,
Quan sento el pes de la malaltia...
Llavors veig a la meva filla
I, després de més de vint anys,
Segueix apareixent el meu somriure.
Text: David Puertas Esteve, Musicòleg
Edició: Cristina Aymerich
Fotografies: Wiki Commons
Miniatura i 3: Ole_Jørgen_Rawert_-_St._Knuds_Kirke_i_Odense_d_11_Juny_1819._No._33_RA000461
Foto Capçalera: russischer-photograph-um-1880-1890-blick-in-die-novaja-basmannaja-strasse-moskau
Foto 1: Porträt_des_Komponisten_Pjotr_I._Tschaikowski_(1840-1893)
Foto 2: 800px-Carl_Nielsen_c._1908_-_De Georg Lindstrøm 1866-1923Restored by Adam Cuerden
Foto 4: Hans_Christian_Andersen_Birthplace,_Odense,_Denmark
