Dvorak, que va néixer a Bohèmia el 1841 i va morir als 62 anys a Praga el 1904, als vint anys ja es guanyava la vida fent de músic: tocava l’orgue a diferents esglésies i la viola a l’orquestra del Teatre de Praga (en més d’una ocasió sota la batuta del gran compositor txec Smetana).

Als trenta-tres anys Dvorak va obtenir el seu primer gran èxit popular amb l’òpera còmica Turde palice i un jurat, presidit pel compositor Johannes Brahms, li va atorgar una beca que li va permetre dedicar-se plenament a la composició. Malgrat que tota la seva vida va ser un home modest, sencill i amant de la tranquilitat, Dvorak tenia molt clar que volia aconseguir un lloc entre els compositors importants del moment.

L’any 1875 Dvorak va dedicar la seva Simfonia núm. 5 al director Hans von Büllow (un dels més famosos del moment) que no va trigar gaire a declarar: “Dvorak i Brahms són els compositors amb més talent d’Europa”. Dvorak es va guanyar un lloc en el panorama musical europeu i aviat li van proposar gires com a director: Anglaterra, Rússia, Alemanya...

La gran oferta li va arribar l’any 1891 quan li va oferir la direcció del Conservatori de Nova York amb un sou de 150.000 dòl·lars anuals, és a dir, més diners dels que havia guanyat en tota la seva vida. L’aventura americana va durar tres anys, després dels quals va retornar a la seva enyorada Praga, on va morir el primer de maig de 1904.

Les obres més populars de Dvorak són la Simfonia del Nou Món, les Danses eslaves i el Concert per a violoncel que escoltarem al Teatre-Auditori Sant Cugat el 17 de novembre. Aquesta obra és l’última que Dvorak va escriure als Estats Units (va ser escrita a l’hivern de 1894-1895) i ha esdevingut tan popular com la seva Simfonia del Nou Món.

Un cop va estar de retorn a Praga, Dvorak en va fer alguns retocs, el més significatiu dels quals va ser la inclusió al darrer moviment de la melodia d’una de les seves obres anteriors (un fragment dels Quatre cants opus 82 titulat Que pugui la meva ànima) dedicada a la memòria de la seva cunyada, morta poc abans i a la que estava molt unit.

El violoncel·lista que havia d’estrenar l’obra —i que havia fet gran quantitat de suggeriments a Dvorak— es deia Hanus Wihan, però va voler introduir una cadenza de solista al final i Dvorak no ho va permetre, així que es van discutir i l’estrena, finalment, es va celebrar el 19 de març de 1896 amb Leo Stern com a solista i sota la direcció del mateix autor.

Cal dir que Hanus Wihan, el violoncel·lista descartat, no va guardar-se l’espina clavada i, més endavant, va interpretar el concert arreu del món amb molt d’èxit, contribuint així a que l’obra esdevingués el concert de violoncel més popular del repertori romàntic, juntament amb els concerts de Schuman i de Saint-Saëns. 

El primer moviment de l’obra comença amb un fragment molt popular, inspirat en la Simfonia núm. 4 de Brahms, el seu mentor; al segon moviment es barregen girs populars i religiosos i, finalment, al tecer moviment apareix el virtuosisme desenfrenat, però sempre sota un equilibri orquestral sorprenent. No hi ha dubte que Dvorak va saber aprofitar al màxim les possibilitats que li oferia el violoncel en aquells moments.

A la segona part del concert podrem gaudir de:

La Simfonia núm. 7, considerada pel propi Beethoven com una de les seves millors obres, va ser estrenada el 8 de desembre de 1813 en un concert en benefici dels soldats bàbars i austríacs ferits en la batalla d’Hanau (octubre de 1813).

El concert va ser promogut per Johan Nepomuk Maelzel (inventor de diferents estris mecànics entre els que destaca el metrònom), personatge amb el que Beethoven havia fet coneixença (recordem que, pocs anys més tard, Beethoven publicarà un fulletó amb les indicacions metronòmiques que ell proposava per a les seves simfonies).


En aquest mateix concert també es va estrenar l’obra La batalla de Vitoria (també coneguda com La Victòria de Wellington), expressament escrita per celebrar la derrota de les tropes de Napoleó en front de les de Wellington a la ciutat basca de Vitoria en la batalla del 21 de juny de 1813. La curiositat de l’obra és que està escrita originalment per a ser interpretada amb un estri musical mecànic, ideat per Maelzel, anomenat Panhamonikon, acompanyat de trets de canó (avui dia és una de les obres típiques dels concerts simfònics amb focs artificials).

Lògicament, amb aquest espectacular número com a plat principal del programa, l’estrena de la Simfonia núm. 7 va passar sense pena ni glòria. El 12 de desembre es va tornar a tocar i aquí és on va triomfar i es va haver de repetir el segon moviment (abans de tocar el tercer) davant la insistència del públic.

Aquesta és una de les simfonies sobre la que més coses diferents se n’han dit. Robert Schumann veia en el segon moviment una cerimònia de matrimoni campestre; Hector Berlioz hi veia una dansa del poble, diferent, però, de la dansa pastorívola que apareix a la 6ª; algún altre ha associat aquesta simfonia una mascarada; un altre hi trobava una certa pompa militar; un altre hi veia la plasmació musical d’un conte de cavalleria morisca; Romain Rolland imaginava a Beethoven en el paper de Baco que exprimeix un néctar exquisit per a la humanitat i Wagner la va anomenar “Sèptima simfonia o l’apoteosi de la dansa”. Tot plegat ens avisa que s’ha d’anar en compte a l’hora de buscar explicacions extramusicals a aquesta obra. Una vegada més, imaginem el que volguem. El que no dubtarem és a classificar-la com una simfonia plena de moviment, molt rítmica, i que gira amb un tempo ara lliure i fàcil, ara robust i sublim i, finalment, frenètic.

El que no dubtarem és a classificar-la com una simfonia plena de moviment, molt rítmica, i que gira amb un tempo ara lliure i fàcil, ara robust i sublim i, finalment, frenètic.

El primer moviment destaca per la seva extensíssima introducció i el segon per la seva popularitat. En èpoques no molt llunyanes aquest fragment era interpretat com a “bis” per obtenir l’apludiment fàcil del públic. Hi ha qui, en aquest segon moviment, ha vist l’antecessor del Bolero de Ravel, pel caràcter creixent en l’estructuració temàtica. El darrer moviment es basa en la tonada irlandesa Nora Creina i també conté alguns passatges d’ascendència hongaresa.

Un cop més, els comentaris que va provocar l’estrena d’aquesta obra van ser ben diversos. Destaquem, però, que algun crític va “detectar” faltes d’harmonia que no va dubtar a corregir, que un compositor contemporani d’ell va dir-li a Beethoven que després d’això ja el veia a punt per fer-se tancar en una casa de salut, o que un crític anglès va escriure: “En aquesta composició l’autor ha caigut en el més trist grau de desagradable excentricitat. És impossible descobrir cap esquema de l’obra. Sembla haver estat concebuda com un enigma, però més aviat creiem que es tracta d’una burla, un engany, una estafa”.

“En aquesta composició l’autor ha caigut en el més trist grau de desagradable excentricitat...“

El temps va acabar demostrant que estava equivocat.

David Puertas, divulgador musical


Per saber-ne més
El «inventor del metrónomo», el panarmónico, el diseñador de las trompetillas de Beethoven y el dueño de «el Turco»; el genio de los automatismos Mälzel.

Crèdits:
Text:     David Puertas
Edició: Cristina Aymerich

Fotografies: 
Miniatura i capçalera: Teatre de Praga  Wikimedia Commons
Foto 1: Antonín Dvorák Wikimedia Commons
Foto 2: Bohemian Quartet 1890: Karel Hoffmann (1st violin), Josef Suk (2nd violin), Hanuš Wihan (cello), Oskar Nedbal (viola) Wikimedia Commons
Foto 3: Metrònom (pexels) Autor: Florian G https://www.pexels.com/photo/close-up-of-a-moving-metronome-7220729/