“Jo no crec que les poques dones que han assolit grandesa a la feina creativa siguin l'excepció, sinó que penso que la vida ha estat dura per a les dones; no se'ls ha donat oportunitat. Ha estat incapacitada (la dona), i només algunes, malgrat la força de les circumstàncies de la dificultat inherent, han estat capaces d'aconseguir el millor d'aquesta incapacitació”.
Cécile Chaminade i
Si preguntéssim al públic d'una sala de concerts, o féssim una enquesta al carrer, pel nom de dones compositores que coneixen, segurament ens esmentarien les de cantautores famoses com Cecilia, Mari Trini, Rosana, Joan Baez, etc. Però si preguntem per compositores de música simfònica, sarsuela, òpera, cinema, musicals…, ens podrien citar fàcilment els noms de Bach, Mozart, Beethoven, Shumann, Chopin, Wagner, Verdi, Rossini, Chapí, Falla, Albéniz, Granados, i molts més, però probablement es quedarien en blanc si els demanéssim alguns noms de les seves homònimes femenines. I esclar que n'hi ha! i no només actualment. A totes les èpoques podem trobar compositores de mèrit. Potser alguns recordaran Clara Schuman, Alma Mahler o Maria Anna Mozart, probablement més per associació del seu cognom als seus esposos o germà que per l'audició de les seves obres, però n'hi ha moltes més.
És veritat que en etapes històriques anteriors a la nostra generació l'accés de les dones a la composició va estar dificultat per diferents circumstàncies. Durant segles, més enllà de la música trobadoresca i de la música popular, les grans composicions van estar associades a mestres de grans capelles, tant eclesiàstiques com laiques -aquestes últimes lligades a la noblesa i a les monarquies-. A les capelles musicals de reis i nobles, així com a les de les catedrals o monestirs masculins, les dones no hi eren, però els monestirs de monges també tenien les seves pròpies capelles musicals, i les seves mestres o directores de cor també componien obres noves -com passava a les capelles masculines- per a les grans festivitats religioses: Nadal, Corpus Christi, etc.
Fora de l'àmbit religiós, diverses circumstàncies, relacionades tant amb els rols socials que homes i dones tenien assignats com amb particularitats del seu entorn, van dificultar que les dones accedissin fàcilment a la composició. Sembla que la germana de Mozart, Maria Anna “Marianne”, tenia tant de talent com ell, i sovint s'acusa el seu pare d'haver privilegiat la carrera del seu germà a costa de la seva, però la poca acceptació social de les dones compositores a aquella època és probable que l'empenyés a decantar-se pel fill home deixant de banda el futur musical de la seva filla; fins i tot algú amb el talent i l'extraordinària personalitat d'Alma Mahler va haver de signar un “acord prematrimonial”, imposat per Gustav Mahler per casar-s'hi, pel qual es comprometia a no compondre (i això passava el 1902, ja al segle XX , no a l'edat mitjana).
Però en els anys de la nostra generació, en què la dona pot tenir accés a qualsevol activitat, tampoc no han arribat al gran públic -fora de l'àmbit de la cançó- el nom de dones compositores, ni de bon tros les seves obres. I no deixa de ser estrany (o potser no) ja que les dones comparteixen amb els homes la seva titularitat com a components de les grans orquestres simfòniques i tant a la música vocal com a la instrumental ràpidament noms com Maria Callas, Alicia de Larrocha i moltes altres són fàcilment recognoscibles com a grans figures que no han d'envejar res en talent i fama als seus companys masculins.
Però en la composició sembla que la popularitat es fa pregar. Per exemple, en la creació de bandes sonores per a pel·lícules, veritable refugi de la música simfònica del nostre temps, podem parlar de Dimitri Tiomkin, Franz Waxman, Alfred Newmann, Bernard Hermann, Max Steiner, Maurice Jarre, o dels encara més famosos Nino Rota, Henry Mancini, John Barry, Leonard Bernstein, John Willians, Ennio Morricone… I de compositores? Difícilment aconseguiríem un nom, i no obstant n'hi ha, i de bandes sonores de pel·lícules molt conegudes. Per exemple:
Rachel Portman (Haslemere, 1960): El 1996 va guanyar l'Oscar a la millor banda sonora original per Emma i va ser nominada per The Cider House Rules el 1999 i per Chocolat el 2000, però en la seva carrera destaca la composició musical per a moltes més pel·lícules ( Addictes a l'amor, La bella i la bèstia 2, La veritat sobre Charlie, El somriure de Mona Lisa, El missatger de la por, Oliver Twist -2005-, One Day, etc.).
Anne Dudley (Beckingham, 1956): Va obtenir un Oscar a la millor adaptació musical el 1998 per The Full Monty, i va col·laborar com a productora, arranjadora i compositora d'alguns números addicionals en l'adaptació al cinema de Les misérables; a més dels seus nombrosos treballs per al cinema, ha compost la banda sonora de sèries de TV tan famoses com Poldark o El desè regne.
Deborah Lurie (Boston, 1974): Compositora i arranjadora, ha col·laborat en pel·lícules com Dear John, An Unifinished Life o Safe Haven.
Pinar Tropak (Istanbul, 1980): Compositora de la banda sonora de Capitana Marvel i de la sèrie de Stargirl, entre altres títols; ha guanyat tres premis de l'Associació Internacional de Crítics de Música de Cinema pels Guardians de la llum, Els déus del vent i The tides of fate ("Les marees del destí").
Lisa Gerrad (Merlbourne, 1961): Globus d'or per la banda sonora de Gladiator, composta al costat de Hans Zimmer.
I no són les úniques. Totes elles de reconegut prestigi i no obstant els seus noms ens sonen? És veritat? Si és així les meves felicitacions.
A l'Edat Mitjana, ja hem comentat que als monestirs i abadies de monges -alguns, com el de Santa María de Las Huelgas a Burgos, tan importants o més que els masculins- hi havia també potents capelles musicals, i per tant al capdavant es trobaven monges que, com a les capelles masculines, havien de compondre obres noves per a les festes religioses més solemnes, encara que no ens hagi arribat una gran constància de les seves obres; però podem recordar alguns noms de dones la fama de les quals sí que ha arribat fins a nosaltres.
Podem parlar de Kassia (Constantinoble, s. IX); de família noble, va fundar el convent de Xerolophos el 843 i va compondre nombroses obres litúrgiques i literàries, a més d'uns 50 himnes, com Himne de Kassiani, potser el més conegut a causa de les circumstàncies que envoltaren la seva composició.
També podem esmentar Tekla, abadessa d'un altre convent de Constantinoble al segle IX, de la qual es conserva un bell cànon a la Verge Maria com a mare de Déu.ii
I sobretot hem de recordar Santa Hildegarda de Bingen (Bermersheim, 1098-Monestir de Rupertsberg, 1179). Fundadora i abadessa del monestir de Rupertsberg, va ser una figura importantíssima del seu temps, com ha quedat reflectit en una impressionant obra literària entre la qual destaca el còdex Weisbaden (481 folis de 46x30 i 15 kg. de pes), encara que com a compositora ens interessi més el còdex Villarenser, on s'inclou la Symphonia armonie celestium revelationum, 78 obres sacres de tota mena, entre elles 43 antífones i un oratori (aquest darrer anticipant-se diversos segles a la generalització d'aquesta forma musical) i l'acte sacramental Ordo virtutum (Ordre de les virtuts). Cal assenyalar que les seves extraordinàries aportacions a diversos camps el van fer mereixedora del títol de Doctora de l'Església, atorgat pel papa Benet XVI l'any 2012.
I no només al món religiós, també al dels trobadors podem trobar dones famoses, com Beatriz de Dia (Montélimar, 1.140?-Provença, 1212). De la seva obra es conserva intacta la música d'A chantar m'er de so que no volria, que apareix al manuscrit Le manuscript di roi, confeccionat per a Carles d'Anjou, germà del rei Sant Lluís de França (Louis IX).
Una altra trobadora, amb la qual Beatriz també va tenir relació, va ser Azalaís de Porcairagues de la qual només es conserva un poema.
Quant a la trobadora Garsenda de Forcalquier, probablement la comtessa de Forcalquier (1180-1242), protectora de poetes i trobadors, de la seva obra només es conserva una estrofa: Vós que·m sembli dels corals amadors, que apareix en un parell de pergamins ; malauradament són períodes en què és difícil trobar les obres que aquestes compositores poguessin haver creat, però n'hi ha prou amb aquests exemples per testificar que fins i tot al món trobador també trobem dones compositores, i que encara d'èpoques tan llunyanes com l'edat mitjana ens han arribat alguns documents que així ho testifiquen.
D'altra banda, mai cap dona va compondre una òpera? Per descomptat que sí. Ni una obra simfònica? És clar que sí. Compositores d'aquests gèneres n'hi ha hagut i n'hi continua havent encara que les seves obres arribin amb alguna dificultat a les sales de concert.
Podríem parlar (a més de les ja esmentades Clara Schumann, Alma Mahler o Marianne Mozart) de Francesca Caccini (Florència, 1587-1640?). la seva òpera La liberazione di Ruggiero és considerada, entre les obres que es conserven, l'òpera més antiga escrita per una dona, però no va ser la seva única composició d'aquest gènere. Es parla de setze obres per a les quals va compondre tota o part de la música.
Barbara Strozzi (Venècia, 1619-Pàdua, 1677), cantant i compositora d'àries, cantates, madrigals i duos.
Elisabeth Jacquet de la Guerre (París, 1665-1729), entre altres obres, va compondre l'opereta Céphale et Procris i la música per a ballet (no s'ha conservat) Les jeux à l’honneur de la victoire.
Mariana Martinez o Marianne von Martinez (Viena, 1744-1812), d'origen espanyol, se li atribueixen més de 200 obres, entre les quals destaquen una simfonia, un concert per a teclat, dos oratoris, quatre misses i sis motets.iii
Maria Szymanowska (Varsòvia, 1789-Sant Petersburg 1831), concertista i compositora, va escriure nombroses obres per a piano, així com cançons i música de cambra.
Fanny Mendelssohn o Fanny Hensel pel seu matrimoni (Hamburg, 1805-Berlin, 1847) era la germana gran de Fèlix Mendelssohn; va escriure més de 250 lieder, a més de nombroses peces per a piano, una obertura orquestral i quatre cantates; com també va passar amb la germana de Mozart, condicionada per la visió que la societat de la seva època tenia sobre les dones, la seva carrera musical no va ser encoratjada de la mateixa manera que la del seu germà.
Lili Boulanger (Paris, 1893-1918) va ser la primera dona a guanyar el Premi de Roma amb la cantata Faust et Hélène; durant la primera Guerra Mundial va fundar el Comitè Francoamericà del Conservatori Nacional per ajudar tant als músics que combatien al front com a les seves famílies, sent membres honorífics d’aquest compositors tan famosos com Saint-Saëns, Fauré o Charpentier entre altres; va morir sense poder acabar la seva òpera La princesse Maleine però ens va deixar nombroses obres per a música instrumental i coral, així com per a veu i piano.
Augusta Holmès (Paris, 1847-1903) va compondre les òperes Hero i Leandro, Astarté, Lancelot del llac i La muntanya negra, així com diverses simfonies, poemes simfònics, nombroses obres per a orquestra, cançons i la suite simfònica El país blau.
Teresa Carrezo (Caracas, 1853-Nova York, 1917), concertista de piano i compositora, als 9 anys va actuar com a solista amb l'Orquestra Simfònica de Boston i amb la Filharmònica de Londres i el 1863 per a Abraham Lincoln a la Casa Blanca; va compondre, entre altres, nombroses obres per a piano així com per a orquestra i cor l'Himne a Bolibar i l'Himne a L'Il·lustre Americà.
Cécile Chaminade Viardot (Paris, 1857-Montecarlo, 1944) va compondre, a més de peces per a piano i cançons, l'òpera còmica La Sevillana, la simfonia dramàtica Les amazones i una suite orquestral, encara que possiblement la seva obra més famosa va ser el concertino per a flauta en re major (op. 107, 1902); va obtenir la Legió d'Honor el 1913, sent la primera compositora a rebre aquest guardó... I moltes més.
Si pensem en compositores espanyoles, entre d'altres, podríem assenyalar: Isabella Colbrán (Madrid, 1784-Bolonya, 1845) soprano i compositora, esposa de Rossini, que ens va deixar quatre col·leccions de cançons.
Maria Dolors de Vedruna (Barcelona, 1810-?); a l'edat d'onze anys va compondre, va estrenar i va dirigir al Teatre de l'Hospital de Barcelona una simfonia per a gran orquestra.
Maria Lluïsa Casagemas (Barcelona, 1873-Madrid, 1942); el 4 d'abril de 1892 escriu: “Comenzada la instrumentación de Schiava i Regina”iv; era la primera òpera espanyola escrita per una dona (i amb 18 anys d'edat) i a qui l'atemptat anarquista contra el Liceu del 7 de novembre de 1893 (on estava prevista la representació de l'obra, dins de la temporada 1893-94) va impedir que fos la primera òpera escrita per una dona que s'estrenava en un gran teatre espanyol;
Després d'això, fins al 1915, any en què Maria Rodrigo (Madrid, 1888-Puerto Rico, 1967, compositora de música de tota mena de gèneres -òperes, sarsueles, música simfònica, cançons, música de cambra, obres per a piano, etc.- estrenés la seva òpera Beckeriana al Teatre de la Zarzuela de Madrid, no es va aconseguir veure la representació d’una òpera escrita per una dona a Espanya.
Elisenda Fàbregas (Terrassa, 1955), premi Shepherd al Compositor distingit de l'any el 2001. Compta amb més de 40 composicions de tota mena (entre altres, Accents Catalans, obra per a orquestra estrenada a Seül el 2016). Va completar la seva formació als EUA, i la seva obra és representada i coneguda, a més d'allà, a països com Austràlia o Corea del Sud.v
Eva Ganzedo (Madrid, 1958) guanyadora del Goya a la millor música original per La buena estrella i de la Medalla del cercle d'escriptors cinematogràfics.
Zeltia Montes Muñoz (Madrid, 1979), compositora també de bandes sonores, nominada al Goya a la millor cançó original per Frágil equilibrio, i que ha obtingut diversos premis per la seva música en pel·lícules com Pradolongo, La tropa de drap al país on sempre brilla el sol, etc.
I són només una petita mostra. Serien nombroses les ressenyes de compositores espanyoles que hauríem d'incloure, cosa impossible per l'extensió d'aquest article, però, per als que tinguin més interès, de moltes poden trobar la referència i un compendi de les seves obres en el Catalogo de compositoras espanyolas escrit per Mª José González Ribot, Pilar Gutiérrez Dorado i Cristina Marcos Patiñon.vi
Pel que fa a compositores catalanes, val la pena dirigir-nos a la tesi doctoral de la soprano Maria Teresa Garrigosa, Les compositors catalans del segle XIX: Un impuls creador, defensada el 10-3-2019 a la UAB i disponible on line al següent enllaç: http://hdl.handle.net/10803/670264. vii
S'hi investiga la vida i l'obra de diverses compositores catalanes del segle XIX, com les ja esmentades Maria Dolors de Vedruna i Maria LLuïsa Casagemas, i també d'altres com Narcisa Freixa (Sabadell, 1859- Barcelona, 1926), autora de Cançons catalanes i Cançons d'infants, així com de la música per a algunes obres teatrals, música de piano per a nens, etc.; o Carme Karr (Barcelona, 1865-1943), que a més de la seva obra literària, al terreny de la música va escriure 27 cançons i la sarsuela El Testament d’Amelia; o Isabel Güell (Barcelona, 1872-1956), filla gran del comte Eusebi Güell, que va abastar diversos gèneres en la seva composició musical: cançó, obres per a piano, música de cambra, i música religiosa, com el Te Deum que es va estrenar a la missa d’ acció de gràcies, dins de l'acte organitzat per la Colònia Güell, en què es va imposar la medalla als herois atorgada pel Papa als obrers de la dita colònia i a dos fills del mateix comte, que amb la seva donació de pegats de pell (arrencada sense anestèsia perquè l'operació tingués una probabilitat més gran d'èxit) van aconseguir la curació i van evitar l'amputació de les cames d'un obrer que havia resultat cremat en un accident a la fàbrica. viii
Després d'això, per què ens segueixen “sonant” tan poc els seus noms? És difícil de dir, i probablement concorri més d'una causa en la difusió i programació escassa de les seves obres per part de les grans orquestres o dels grans teatres (que al final és el que ens arriba a través dels mitjans de comunicació).
Això potser les ha privat d'aquest merescut reconeixement, però, quedi almenys aquí constància que, en un món d'homes, existeixen i sempre van existir, i no només això sinó que, a més, algunes van brillar i segueixen brillant amb una intensa llum pròpia.
Text original: Celestino Lahera Aineto-Musicòleg
Traducció: Cristina Aymerich
Fotografies capçalera: wikimedia commons
Fotografia Celestino Lahera: cedida
Bibliografia
- -https://eldiariofeminista.info/2020/04/04/cecile-louise-stephanie-chaminade-brillante-compositora-y-pianista/ article de Marisol Antolín Herrero. http://www.revistadeartes.com.ar/xv-musica-mujeres.html
- https://mujeryedadmedia.blogspot.com/2016/11/compositoras-medievales.html
- https://www.rtve.es/play/audios/cuaderno-de-notas/1940-cuaderno-notas-111117-marianne-von-martinez-pequena-espanola-2017-11-10t14-56-55093/4298745/#:~:text=Mariana%20Mart%C3%ADnez%20o%20Marianne%20Von,escribi%C3%B3%20m%C3%A1s%20de%20200%20obras.
- http://hdl.handle.net/10803/670264 Les compositores catalanes del segle XIX: Un impuls creador, de Maria Teresa Garrigosa. U.A.B. 2019.
- https://elisendafabregas.com/es/
- https://www.mujeresenlamusica.es/wp-content/uploads/2020/10/Catalogo-de-Compositoras-Espanolas-2008.pdf
- Altres tesis doctorals a consultar: Las mujeres y la música en la Edad Media europea, relaciones y significados,de Josemi Lorenzo Arribas. Universidad -Complutense de Madrid. 2004. -Mujeres y música. Obstáculos vencidos y caminos por recorrer. Avances hacia la igualdad y metas por alcanzar en el campo de la composición, interpretación y dirección orquestal, de Sandra Soler Campo. Universitat Rovira i Virgili. 2017
- Fet del que es fa ressò María Teresa Garrigosa a la seva tesis.
