Amb el concert Saint Saëns iniciem la temporada 24-25 al Teatre-Auditori Sant Cugat. Un gran privilegi tocar en aquest espai increïble, acompanyats de compositors vius, directors i solistes de gran prestigi, i amics i coneguts. Gràcies per ser-hi! Comencem!
Iniciem temporada amb un concert amb tres peces cadascuna molt especial en el seu àmbit.
En primer lloc l'obra Primitive Ceremony de Manuel Torralba. Una estrena que ens fa especial il·lusió. I comptem amb la presència del compositor! per tant, tot un luxe. En segon lloc el Concert per a piano núm. 25 KV 503 de W.A. Mozart amb la reconeguda pianista Carmen Yepes com a solista de llarga trajectòria als escenaris de tota Espanya i finalment, a la segona part, la gran Simfonia núm. 3 amb orgue de C. Saint-Saëns. Un gran programa per a una gran nit.


Manuel Torralba (foto) va néixer a Vilassar de Dalt fa 23 anys. Ha estudiat composició i direcció d’orquestra als dos conservatoris superiors de Barcelona, amb professors com Xavier Pagès, Ramon Humet, Benet Casablancas o Salvador Brotons. Aquest darrer és qui li va proposar la composició d’una obra per ser estrenada per l’Orquestra Sant Cugat, proposta que s’ha consumat amb aquesta “Primitive Ceremony”. Segons el mateix autor: “El títol és prou explícit per a que cadascú obri les seves oïdes i la seva ment i es deixi transportar per la música allà on vulgui. Hi haurà qui trobarà aquesta “cerimònia primitiva” en un entorn oriental, o al mig del desert, o en un bosc, o al mig de la ciutat. No vull influir en l’escolta: Deixeu-vos portar i que la música dicti el camí”.



Concert per a piano núm. 25 KV 503 de W.A. Mozart
Els millors anys de Mozart a Viena van de 1782 a 1786. En el decurs d’aquest temps va celebrar nombroses “acadèmies”, és a dir, concerts a compte pròpi en els que va estrenar simfonies, concerts per a piano, serenates, divertiments i altres obres. En aquests recitals ell mateix acostumava a interpretar la part solista i part del seu èxit s’explica per la facilitat i bon gust que tenia per la improvisació. Així, sovint les parts solistes dels concerts per a piano que va compondre només estan apuntades lleugerament a les partitures. Les cadències eren moments àlgids de la improvisació. Malgrat que
Mozart sempre va criticar el virtuosisme purament espectacular de pianistes com Clementi, ell mateix devia reservar-se els moments d’improvisació a les seves acadèmies per encendre els focs artificials pianístics que tan agradaven el públic.
L’any 1786 Mozart va compondre tres concerts per a piano i orquestra (els números 23, 24 i 25). El que escoltem avui, el número 25, és contemporani a la composició de la Simfonia Praga i destaca pel seu concepte simfònic i brillant. No es tracta d’un joc de preguntes i respostes entre solista i orquestra sinó que la col·laboració sonora entre tots dos es manifesta des de la primera intervenció del piano, amb apunts i subratllats dels instruments de vent que enalteixen el discurs i el fan vertaderament majestuós, a vegades fins i tot heroic. És una de les obres instrumentals de Mozart on millor es veu la seva capacitat de fer parlar la música: a vegades el piano sona líric, com si estigués cantant una ària d’òpera, a vegades noble i elegant, i d’altres trapella i juganer.


Simfonia núm. 3 amb orgue de Camille Saint-Saëns
Als 10 anys d’edat, Saint-Saëns va debutar com a solista de piano tocant el Concert núm. 15 de Mozart a la Sala Pleyel de Paris. En acabar, va tocar el Concert núm. 3 de Beethoven i, ja que hi era, també va tocar obres de Haendel i Bach. Per postres, es va oferir a tocar de memòria qualsevol de les 32 sonates de Beethoven. Amb una entrada triomfal com aquesta, no
és estrany que al cap de poc temps es parlés d’ell a tota Europa i se’l bategés com “el nou Mozart”. La seva mare, però, no va permetre que se l’explotés com a número de fira i va determinar que seguís els seus estudis amb ordre i sense distraccions. Als 16 anys va guanyar el concurs d’interpretació d’orgue del Conservatori de París i als 18 ja era organista professional. Als 22 anys va assolir la plaça d’organista de l’església de La Madelaine, càrrec que desenvoluparà durant 20 anys.

Als 22 anys va assolir la plaça d’organista de l’església de La Madelaine,
càrrec que desenvoluparà durant 20 anys.

El seu prestigi com a intèrpret i com a compositor no va parar de créixer i se’l va poder escoltar arreu d’Europa gràcies als seus viatges. Va tocar diverses vegades al Royal Albert Hall de Londres i l’any 1886 la Societat Filharmònica de la capital britànica li va encarregar la composició d’una simfonia (de la mateixa manera que anys abans li havien encarregat a Beethoven la Novena o a Mendelssohn la Italiana).

Saint-Saëns els va lliurar una obra molt especial: una simfonia “amb orgue”. No es tractava de fer una obra de lluïment per a l’instrument que tant bé coneixia, sino de donar-li un paper rellevant dins d’una estructura de simfonia. Així i tot, l’estructura també va ser una novetat ja que, en lloc dels quatre moviments habituals d’una simfonia, aquesta en presenta només dos: un primer (de 20 minuts de durada) que fa aparèixer l’orgue allà on s’iniciaria el canònic moviment lent, i un segon moviment (de 15 minuts) que s’inicia amb un tema juganer i que acaba de forma majestuosa, amb un tutti orquestral —orgue inclòs i timbales imprescindibles— d’efecte gloriós. 

Text: David Puertas Esteve, músic i periodista
Foto Manuel Torralba (cedida)
Foto Carmen Yepes (cedida)
Correccions i estil: Daniel Romaní
Maquetació: Cristina Aymerich